BCNegra | Com una nit de fosca

Fa temps que anava rumiant la idea de posar per escrit i compartir algunes inquietuds sobre el llegir i l’escriure, perquè m’agrada comptar-me entre els que practiquen les dues accions. I finalment, la novel·la negra ha estat –com el crim perfecte- l’excusa per posar-m’hi i obrir aquest blog als quatre vents. A partir d’aquí, estic convençut que no només el negre sinó també altres colors literaris ompliran aquestes pàgines tan immaculadament blanques que he triat per començar.

Seguidor de Simenon, dels Dashiell Hammett i Chandler, dels Marlowe i dels personatges esbudellats per Boris Vian quan se submergeix en el gènere policíac- em vaig capbussar una mica més entre crims de la mà d’un dels grans mestres: Andrea Camilleri i el seu entranyable comissari Montalbano. I ara, amb Maurizio de Giovanni i el seu Ricciardi, em sembla que estic ben protegit d’ensurts. Em penso que són garantia d’una bona lectura, amb o sense assossec.

Altres autors i altres plaers espero que vagin desfilant en unes pròximes línies. Segur que acabaré aviat, de nou, en les mans de Holmes, aquesta vegada imbuït de nous coneixements químics sobre els seus procediments, al mateix temps que altres autors ben allunyats d’aquesta modalitat de narrativa em fan pensar en el bon gust de boca que deixen les seves paraules. Deixo aquí aquesta introducció necessària, per començar a parlar de l’últim llibre que he llegit (sobre novel·la negra), escrit per Arnaldur Indridason i titulat “El Pasaje de las Sombras”, un descobriment molt agradable.

Portada del llibre “Pasaje de las Sombras”, escrit per l’autor islandès Arnaldur Indridason.

La importància de ser un personatge amb cara i ulls

He de confessar que Arnaldur Indridason era el meu primer autor nòrdic en aquest territori i que m’ha agradat. Perquè com l’autor assegura, el més important són els personatges, qui són i perquè són com són. No el crim en si. Amb aquesta obra, Indridason ha tornat a posar sobre la taula la resolució d’un enigma del passat, com afirma quan li pregunten en les entrevistes periodístiques. En aquest cas, l’enigma se situa just en el temps de la segona guerra mundial, quan Islàndia està literalment ocupada per les tropes nordamericanes. En aquell Reikiavik es produeix una mort. La d’una noia jove. Però els enigmes no acaben aquí. Al cap d’unes quantes pàgines, es coneix de l’existència d’una segona víctima.

No m’han agradat mai els que expliquen els finals, ni que en el fons aquesta part de la lectura sigui relativament important quan el viatge atrau tant o més que el destí. Tot i això prefereixo, en molts casos, sorprendre’m. Sobre els enigmes: no només s’hi refereix l’autor als que emergeixen de la trama. També és un enigma saber com un país es transformarà per la guerra i per la presència d’un exercit nou (just, casualitat o no, que en aquell moment es negocia la proclamació de la independència dels danesos). No és en va que el mateix Indridason expliqui sovint, amb poca o gens complaença com a defensor de la seva pròpia llengua i cultura, que la influència de la cultura anglosaxona és molt gran a Islàndia, cada cop més, i que una societat moderna va néixer en un no res d’un país que es dedicava a l’agricultura i la ramaderia.

Un cadàver a l’inici

La novel·la arranca de les mans d’un soldat americà i de la noia que ha conegut a la capital, tot fugint de la descoberta d’un cadàver al darrere de l’edifici del Teatre Nacional, on enmig d’un paisatge de neu, gel i vent fred, les mans, sobretot les d’ell, havien tingut temps d’experimentar amb el cos d’ella. “La situació” és l’expressió que feien servir principalment els homes islandesos per referir-se a la relació entre soldats i les noies islandeses, fos quina fos la classe de relació que hi pogués haver. Un clima pitjor que el fred que embolcalla el termòmetre.

Enlloc d’un inspector o comissari, en aquestes pàgines tenim la sort de comptar amb tres. I aquí hi ha una de les habilitats de l’autor. Home de construir estructures més que de preciosismes verbals –deia en una entrevista al periodista Xavi Ayén de la Vanguardia- aconsegueix interessar el lector per oferir una història que es desenvolupa al mateix temps en diferents plans narratius: són dues èpoques, en l’actualitat i durant els anys 40, tot alternant segons els capítols. Dos investigadors –Flóvent i Thorson- de la policia judicial islandesa i de l’exèrcit nordamericà, respectivament, van estirant el fil de la trama durant aquell temps, inici de la guerra. El tercer –Konrád-, un agent ja retirat en l’actualitat, s’ofereix a ajudar una col·lega a la comissaria en veure com aquest cas l’afecta familiarment i el seu paper serà decisiu per a la resolució del cas. Un anar i venir entre dues èpoques, ben construït, ben lligat. Narracions que transcorren paral·leles. Tots tres s’ajuden entre ells, descobreixen i confirmen dades, a pesar de la bretxa de temps que s’obre entre ells aparentment.

Una obra no exempta de traumes familiars, de violència cap a les víctimes (però sense sang ni fetge). D’homes i dones marcats per tragèdies particulars. No hi ha retrets, sinó pesars, però amb el desig de participar del que és nou, del que s’acaba de descobrir. Potser no és més que fugir. Diu Indridason a Carles Geli, d’El País: “Soy historiador y me gusta excavar dentro de la gente, saber quién era hace 40 años y ahora; cómo han llegado a procesar una tragedia en su vida; no se haga ilusiones: nunca nos libramos del pasado“.

Grans emocions amb poques paraules

Per com està escrit: amb les ganes que Indridason diu que li posa per escriure amb poques paraules grans emocions, per la concisió i brevetat volgudes com passa amb els relats de les sagues islandeses, deia que la forma com estan construïdes les paraules en el relat em recorda l’escriptura d’un conegut autor norueg, Kjell Askildsen, un mestre del relat curt. Sobri com una mala cosa i aquesta és no obstant una gran virtut. Sense definir paisatges ni escenografies, les paraules vesteixen el voltant dels personatges.

Tensions, culpes, remordiments. Els investigadors s’interroguen si no podrien haver fet millor la seva feina, d’una altra manera. Si no s’hagués pogut evitar que un inocent… Però ja no se sabrà. O almenys, això diuen els personatges del temps de la guerra, ofegats per les pressions d’un alt càrrec polític perquè s’aturin les investigacions … On els elfs tenen un lloc quasi protagonista. El tercer home aprofitarà totes les pistes que, com miques, han anat deixat el seus dos col·legues pel camí.

Personatges que motiven el lector a voler seguir sabent d’ells, atents a cada gest. (Hi ha en la versió Ipub que he llegit, a la pàgina 159, capítol 27, un fet inesperat: el narrador explica com un dels personatges –Brigitta- es gira cap al seu interlocutor i enlloc de dir-li pel seu nom –Konrád- l’autor li fa dir ‘Flóvent’. Lapsus? )

Quan el lector descobreixi tot plegat potser pensarà que n’hi ha que semblen estrellats, que hi ha persones que, com els gats, sempre cauen drets, sense fer-s’hi mal, intocables… Sense màcula. El problema, com assenyala Camilleri, és que quan una societat se resigna, està acabada.

Pasaje de las sombras.

Arnaldur Indridason

RBA 2013 (Pàgina de l’editorial sobre la novel·la)

Referències:

Galindo, J.C. (2013) “Arnaldur Indridason, premio RBA de novela negra 2013”. El País.

Ayen, X. (2009) “Arnaldur Indridason, el nuevo nombre del boom de los autores policíacos escandinavos”. La Vanguardia.

Geli, C. (2011) “Nunca nos libramos del pasado” El País.

Silva. L. (2012) “Desde Islandia, amor a la llengua”. El Mundo.

Ordaz, P. (2014) ‘Andrea Camilleri: “El pueblo que se resigna está acabado”’. El País.

Llort. Ll. (2013) “Un nòrdic, passa res?”

Diari Ara. (2014) “Arnaldur Indridason, setè premi RBA de novel·la negra”