‘Ningú no pot fugir d’ell mateix’. En dibuixar els primers trets del seu comissari Ricciardi, Maurizio de Giovanni apunta aquesta sentència condemnatòria, sense possibilitat d’apel·lació, per a un home que, sense saber molt bé perquè, es veu obligat a fer el treball que la mort violenta “en la seva precipitada fuga, no ha pogut enllestir”: ell veu morts dels que recull els seus últims missatges, els seus últims pensaments. Quan la mort –diu- no pot saldar comptes amb la vida, “als ulls de la seva ànima, es proposava la representació del dolor extrem, li ho deixaven anar sense més a ell (…)” I no obstant, sap que és l’únic treball que podrà fer, a pesar que les seves recompenses no les voldria ningú: veure el dolor i sentir com es repeteix.
Tot avançant entre les pàgines de l’obra de Giovanni, un es pregunta què va impulsar l’autor a condemnar el seu personatge a transitar un i un altre cop pels inferns. Com Orfeo, només pot fer una sola cosa: baixar-hi i respirar amb penes i treballs mentre cerca el seu propòsit, trobar un qui i perquès. L’atmosfera és encara més viciada l’any 1931 en què situa la novel·la. El feixisme s’empassa l’alenada de la democràcia a Itàlia.
Portada de l’obra “La primavera del comisario Ricciardi”.
Ricciardi és comissari en una Nàpols pútrida, afamada, supersticiosa i enganyada. També aristòcrata. Però això últim només és una capa que envolta el cos de la ciutat. Moribunda, explica l’autor a Carles Geli a El Pais. Però quan de Giovanni rebla el clau és quan presenta l’escenari, els barris més mísers, com el de Sanità, on l’aire de la primavera que dóna nom a l’obra no aconsegueix vèncer una ferum d’orina, menjar ranci, all i suor. On, en un dels pisos, i de forma cruel, s’ha comès l’assassinat de Carmela Calissse, una dona gran que actuava com a vident.
Potser els inferns de Ricciardi no ho són tant. Potser és que la vida s’ha trastocat en aquesta ciutat en què una part de la gent ha perdut el nord, embogida entre els càntics d’homes joves i grans, mal vestits, ni que es pensin que van uniformats, que comencen a sortir pels carrers tot cantant cançons absurdes insuflades per altres homes als quals la raó els ha abandonat, mentre l’altra part dels qui hi viuen s’ho mira amb recel.
Misèries
Què empeny un ésser a ser un miserable? L’amargor de la misèria? Perquè d’això en aquesta Nàpols de la que és fill l’autor, n’hi ha per donar i vendre. A més, és una misèria dirigida per qui governa. La capacitat d’autodestrucció de l’home? La manca d’oportunitats i la sensació de no poder-ne sortir mai? Només viure de somnis, com el pizzero que apareix en el relat. És incert. Sobreviure a una Nàpols que tot just obre les portes al feixisme ja és un gran victòria. Només cal recordar que soldat que fuig val per una altra batalla. La pena és que Nàpols sembla que estigui condemnada, també, a sobreviure permanentment entre tot tipus de batalles, entre les quals la pobresa només és una d’elles.
La novel·la és al mateix temps un retrat. El d’uns quants personatges, de les seves pors i esperances, com les de Filomena, una dona que es converteix en víctima de la seva gran bellesa. Personatges atrapats, “on els morts semblen vius i els vius semblen morts”. Al llarg del relat, el personatge silenciós del comissari trasllada al lector les preguntes claus.
Però els crims, per molt atroços i colpidors que puguin semblar –n’hi ha amb acarnissament-, no passen desapercebuts per a qui està condemnat a fixar-s’hi. Una altra cosa és tenir la voluntat, o millor dit, el coratge, de no fer mutis pel fòrum i encarar-se al mal. Tragicòmic: Roma intervé cada cop més en els afers policials de Nàpols i exigeix una subtil eficiència en les investigacions: trobar els culpables i posar-los a disposició… de la premsa (!) amb la idea de transmetre seguretat i optimisme … Al règim, Ricciardi li ve que ni pintat gràcies a la seva virtut “expeditiva”. També és un titella del destí? Ricciardi, tot i el seu do, no pot fer més que enfrontar-se als seus inferns. No obstant això, tot, cada dia, no és sinó un viatge a la recerca de la pau i de la serenitat. I vet aquí una de les claus: la importància rau en la història, no en el culpable, relatada amb una prosa ben orquestrada. Quasi poètica. En l’art de crear una història s’acosta a Camilleri, però s’hi distancia quan s’aplica a fons a retratar la cruesa.
Aliats
Tots els herois tenen el seu aliat o company en la seva aventura que l’ajudarà a superar les proves que se li presentin per avançar en el seu viatge, arribar al destí i tornar a casa sa i estalvi. Aquest personatge és el fidel sergent Raffaele Maione, home vital i resolut que ha patit en carn pròpia els estralls del treball policíac. Si Ricciardi coneix Nàpols com si llegís la seva mà, Maione no es queda enrere i proporcionarà al comissari tot el que li cal per venjar les infàmies que se li presenten.
Pel camí, Ricciardi compta també amb la complicitat d’un altre aliat, menor. Bruno Modo, metge, forense, antifeixista, veu de la consciència social, que s’adreça a Maione i a Ricciardi referint-se als feixistes amb ventades com ara “tots els imbècils apassionats del vostre règim”. Ell també és testimoni de la brutalitat amb què es cometen els crims. És el reflex de la maldat o la cobdícia, l’odi o l’enveja, de qui malviu a Sanità o la Pignasecca d’aleshores i busca amb qui compartir la seva desgràcia a la força?
No hi ha vel·leïtats gastronòmiques. Més aviat, menjar de pre-guerra que prepara una mainadera septuagenària. Així que els cannoli els deixem per després de llegir. Justa recompensa per després de saber que el comissari passa les seves nits, com en una finestra indiscreta, mirant de trobar la figura de l’Enrica, una noia més tímida que ell, en el pis de l’edifici del seu davant, quasi a tocar, sense perdre detall de les vides que s’hi aboquen.
Les olors impregnen les pàgines. “L’acritud i l’odi enverinaven l’aire tant com l’all a la primavera incipient” i el comissari malda perquè arribi el dia que pugui detenir un fugitiu sense que la gent s’hi rebel·li com si estigués conduint un sant al martiri, i anhela que, de tant en tant, els veïns es posin de part de la justícia.
Ironies. El doctor Modo no recepta purgants des de fa uns quatre anys perquè no el prenguin per feixista! Recordo Vázquez Montalbán quan parlava dels mitjons marrons dels franquistes. Modo s’esplaia amb Ricciardi: – “¿Qui pot dir quan comencem a morir”, pregunta. Ricciardi, fascinat, respon -“Per desgràcia, no captem mai aquest moment”. Igual passa amb la ciutat i amb la gent. Qui pot impedir que un poble se’n vagi al carall si aquesta és la seva voluntat? És important subratllar com aquestes converses es produeixen tot evitant alçar la veu… Derrota?
La “Primavera” de Ricciardi és absorbent com ho son les fortors que s’hi descriuen. Però encara ho són més els homes i les dones que hi desfilen. Les seves passions i les seves pors.
“La primavera del comisario Ricciardi” és obra de Maurizio de Giovanni. Editorial Lumen. 381 pàgs.
Editorial Lumen: “La primavera del comissari Ricciardi”
2012. El País / Carles Geli. “En la novel·la negra actual falta respecto para los muertos”.
2012. El periodico / Ernest Alós. El napolitano que veía muertos.
Com una nit de fosca 